Una vida sense fi*

La vida... comença el primer dia, en l'instant en què la nostra mare dóna a llum. I la veiem, veiem aquesta llum q durant 9 mesos hem somiat, per curiositat...
Esa llum q saps q te donarà coses bones, però també dolentes.

Quan una és petita creu que tot és bonic, intens, sorprenent, màgic... és tot de color de rosa.

Pot ser que pensem això perquè no som concientes realment del que ens aquesta ocorrent però a mida q vas creixent, que ja ets capaç de prendre decisions teu sol, veus que una vida feliç, sense problemes... Esa vida jo no la conec.

Encara que la meva infantesa va ser la millor que vaig poder recordar... quan era petita tot era diferent a com és ara, i no m'adonava del problemas fins que me'ls vaig trobar de front. Problemes que són difícils de superar però a poc a poc es van aconseguint.
Una vida bonica però molt complicada.

Neixes, lluites, vius i després mors... és una rutina de vida.Per jo la vida són petits moments amb els amics i la gran família.
Quan un té això no li importa com se li vennen després els problemes, perquè sap que els podrà afrontar amb l'ajuda de ells(amigos i família).Avui en dia.. la meva vida és com la vida.. pura rutina..
Estic en la fase dos(lluitar) i tres (viure).Cada dia és igual, aixecar-se, esmorzar, anar al col·legi, tornar a casa, menjar, fer els deures, estodiar, tenir un petit temps de oci, sopar i anar a dormir aviat per al dia següent fer exactament el mateix.Comptat així sembla molt monòton, trist... Però com he dit abans són els petits moments, les petites històries, les bromes que fas amb els amics en classe o a temps del pati... les converses amb la mare en el temps del menjar..dinar..
Tot això fa que la vida sigui una mica mes suportable i no sigui tan dura...
Eso és el que fa que la vida al cap i a la fi sigui una experiència especial i inoblidable; deixant de costat als problemes que es puguin tenir...

Tots ells o gairebé tots es poden arreglar i ha vegades sol és qüestió de temps...I quan es mor algú estem tristos, perquè sabem que no podem tornar a veure aquesta persona, saps que al cap d'uns anys per molt que te esforcis ho aconseguissis recordar com a tènia la veu.. encara que hi hagi coses q mai no es poden oblidar ...

A part, pot ser q també ens dona pena perquè no volem que s'acabi la nostra vida.. o perquè ens dóna por pensar en la mort... pensar si sofriràs quan arribi l'hora.. on iniren quan tot s'acabi... perque no sabés que hi ha després d'ella..

Por que sigui... una vida sense fi que realment és complicat...

tot pot canviar per la decisió que prenguis...