Per Un Any....

Per un any,he decidit dedicar el tema de la bitàcola a la persona que més s'ho mereix ara mateix.
Una persona que ha estat al meu costat durant un any per lo bo i per lo dolent.
La que m'ha fet feliç dia derrera dia durant 365 dies que te l'any.
Encara aiguem discutit alguna vegada es solucionaven rapidament.
Hem viscut mil histories junts que ara per ara són moltes per recordar.
Molts de concerts,moltes acampades,molts de sopars,moltes excursions,moltes juergues,moltes festes,molts moments romantics i moltes coses més.
El passat dia 3 de març varem fer un any junts,un al costat de s'altre.
Vam dir que no seria el primer any i que ningú es posaria entre nosaltres.
Però la vida es tan traicionera que no et pots fiar de ningú avui en dia.

-Ell va compareixer ala meva vida fa cosa de més d'un any,vaser un amor ciberneutic diguem perque ens coneguerem per el messenger,be ja ens coneixiem pero la xispa de l'amor va sorgir parlant per el messenger i coneguentmos una miqueta més.
A mesura que anava pasant el temps ell i jo més ganes teniem de veure'ns de pasar més estona junts al dia.
I així va ser,era arribar el cap de setmana i ens veiem cada divendres,dissabte i diumenge.Ell es va fer molt amic dels meus amics i això va fer més fàcil la nostra relació,perque molts de pics els amics no accepten els atl·lots de les amigues.
I una tarde molt fredolera de l'any passat per ser exactes dia 3 de març del 2007 em va demanar si m'agradaria tenir una relació amb seriament i com jo no li podia dir que no perque em derritia per els seus ossos.

Així vam començar la nostra història d'amor,que mai es sap cuant acabarà.
Tal vegada avui,demà o pasat demà però sempre tindré el seu record dins el meu cor.

Hem passat molts de disgustos però es compensen amb les alegríes.

Per un any...

Pijaheavy & Mikinflower

Un camí a seguir...

No sabia com començar ni de quin tema escriure... Així que la meva bitàcola, més que una redacció serà una reflexió sobre la vida, o com la veig des del meu punt de vista. Des de ben petits ens diuen que la vida no es fàcil, que per arribar enlloc has de tenir estudis (o un cop de sort). Però fins que no tens seny no penses amb aquestes coses... Això es un poc el que me està passant. Ara estic preocupada de que faré i com serà, i si anirà bé. Són moltes preguntes i algunes de elles sense resposta. I jo pens lluitar per conseguir el que vull...



Del que estic ben segura és que cada persona te un camí a fer, uns amb més curves i altres van en línia recta però mai troben el final. Altres fan massa via a fer aquest camí, només per saber que hi ha al final i es troben amb un lloc buid. Uns altres van caminant sense adonar-se de el que tenen al seu voltant i cauen a la primera pedra que troben, sense poder aixecar-se després. Hi ha moltes definicions de camins diferents; uns més fàcils, altres més difícils...








Jo esper arribar al cim de la muntanya, solucionant tots els meus problemes i quan arribi me sentireu cridar ben fort: SIIIIIIIIIII! Ho he aconseguit!!!! Però no hauran acabat els problemes, ni les alegries es clar. Hauré de pujar més muntanyes i altres reptes que escalar. I vull acabar dient que sigui quin sigui el vostre camí, seguiu-lo sense cap dubte i si no se aconsegueix sempre trobareu altres caminois... Però seguiu-lo, costi el que costi.

LA FINESTRA...

La dolça lluna plena , de tardor , amb el cel oscur i clar , on només brillava aquelles petites taques blances i aquella immensa i rediant de la lluna.

Mirava per la finestra, tot enbadelit , on es veia el bosc al fons amb aquells pins tant alts i robusts , que pareixia que s'havien de menjar el mon ens dues mosegades.

I d'allí provanien un sorolls , que d'havien ser algun animal noctur , que havia sortit a caçar , o be a fer un petita volta , peró amb molta cautela .Pel camp , pels voltans de la casa es veien les tipiques hortalices i plantes decorativas . I de cop i volta es mou una sua i dolça brisa freca que fa moure les plantes i les fulles dels arbres.

Després de mirar aquest paisatge i sentir alegria que despren. Comenses a desconectar del mon , i sents que comenses a alevarte i surts per aquella finestra i recorrs tot alló que fins aquell moment havies observat amb tant dinteres , i vas deixant anar els mals pensaments , precupasions ... i gaudeixes de tot alló com si fosis allí .

Que al cap i a la fi aquelles precupacion només son petits obstacles que les persones an d'anar superat dia a dia .I embones vas tornat el mon real i deixes aquell mon paral.lel que estaves, sense mals alguris ni res per a l'estil , i et fiques al llit pensant que dema tornaras a anar-t'en un altre cop per aquella finestre deixan't-ho tot allí .

Una vida trista...

Era un trist matí, d’un hivern trist. Una dona entristidament s’havia aixecat del llit, havia anat al lavabo. S’estava quieta contemplant al mirall. Observava amb resignació aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Estava decidida. Havia de canviar la seva vida. Tenia 24 anys, i durant tot aquest llarg temps havia estat sempre igual.Va néixer a principis de febrer, en ple hivern. Desolada no pel seu naixement, sinó per les circumstàncies en que es trobaven. Era una situació tant penosa que més val no parlar-ne. I de fet no en parlaven mai. En mig d’aquella melancolia es va anar criant.Ara tenia 24 anys, onze mesos i cinc dies, faltava poc pel seu aniversari. Vivia sola en un petit pis en una zona marginal d’una gran ciutat. Tot i ser independent se sentia abatuda, realment no existia la paraula concreta per descriure la seva pena. Tristesa era la que més s’hi acostava.Ara s’estava rentant les dents, i mentre tant pensava; com ho puc fer per canviar la meva vida? No era el primer cop que ho pensava. Fins i tot ho havia intentat diverses vegades. En una ocasió es va comprar un moix molt maco i pelut. Era de color blanc i tenia una taca negre a l’ull. Era un moix tan alegre! Però el pobre moix al cap de pocs mesos es va morir. Un matí se’l va trobar damunt la cadira (com era habitual) però en tocar-lo va notar fred. S’havia mort de pena, i ella encara es va enfonsar més en el seu dol.Navegant entre els seu pensaments, no s’havia adonat de que estava apunt de fer tard a la feina. Així que va creure que el més oportú fora posposar els seus propòsits de canviar la seva amarga vida. Es va vestir ràpidament i va córrer cap a la feina.Al final i quasi sense adonar-se’n, els anys van anar passant. Tenia els cabells blancs i encara estava sola. Però finalment va succeir un canvi en la seva vida.Va ser un trist matí, d’un hivern trist. No es va entristidament aixecar del llit, ni va anar al lavabo. Tampoc es va contemplar quieta al mirall. No va veure aquella trista mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Un trist matí, d’un hivern trist, simplement no es va llevar, i no ho tornaria a fer mai més. Sòpitament restava sense vida estirada al llit, amb un somriure als llavis. Quan van trobar el cos els veïns comentaren: devia tenir una vida tan joiosa i plaent que va morir amb un somriure al rostre...

Una vida sense fi*

La vida... comença el primer dia, en l'instant en què la nostra mare dóna a llum. I la veiem, veiem aquesta llum q durant 9 mesos hem somiat, per curiositat...
Esa llum q saps q te donarà coses bones, però també dolentes.

Quan una és petita creu que tot és bonic, intens, sorprenent, màgic... és tot de color de rosa.

Pot ser que pensem això perquè no som concientes realment del que ens aquesta ocorrent però a mida q vas creixent, que ja ets capaç de prendre decisions teu sol, veus que una vida feliç, sense problemes... Esa vida jo no la conec.

Encara que la meva infantesa va ser la millor que vaig poder recordar... quan era petita tot era diferent a com és ara, i no m'adonava del problemas fins que me'ls vaig trobar de front. Problemes que són difícils de superar però a poc a poc es van aconseguint.
Una vida bonica però molt complicada.

Neixes, lluites, vius i després mors... és una rutina de vida.Per jo la vida són petits moments amb els amics i la gran família.
Quan un té això no li importa com se li vennen després els problemes, perquè sap que els podrà afrontar amb l'ajuda de ells(amigos i família).Avui en dia.. la meva vida és com la vida.. pura rutina..
Estic en la fase dos(lluitar) i tres (viure).Cada dia és igual, aixecar-se, esmorzar, anar al col·legi, tornar a casa, menjar, fer els deures, estodiar, tenir un petit temps de oci, sopar i anar a dormir aviat per al dia següent fer exactament el mateix.Comptat així sembla molt monòton, trist... Però com he dit abans són els petits moments, les petites històries, les bromes que fas amb els amics en classe o a temps del pati... les converses amb la mare en el temps del menjar..dinar..
Tot això fa que la vida sigui una mica mes suportable i no sigui tan dura...
Eso és el que fa que la vida al cap i a la fi sigui una experiència especial i inoblidable; deixant de costat als problemes que es puguin tenir...

Tots ells o gairebé tots es poden arreglar i ha vegades sol és qüestió de temps...I quan es mor algú estem tristos, perquè sabem que no podem tornar a veure aquesta persona, saps que al cap d'uns anys per molt que te esforcis ho aconseguissis recordar com a tènia la veu.. encara que hi hagi coses q mai no es poden oblidar ...

A part, pot ser q també ens dona pena perquè no volem que s'acabi la nostra vida.. o perquè ens dóna por pensar en la mort... pensar si sofriràs quan arribi l'hora.. on iniren quan tot s'acabi... perque no sabés que hi ha després d'ella..

Por que sigui... una vida sense fi que realment és complicat...

tot pot canviar per la decisió que prenguis...

Palma Històrica

El pasat dia 18 de febrer els cursos de tercer i quart de divercificació van realitzar una sortida per poder coneixèr un poc més com és la ciutat de Palma de Mallorca en un punt de vista cultural i historica.

Primer de tot, antes de realitza aquesta sortida, ens van explicar un poc les caracteristiques principals de cada lloc que teniam que visitar.
El primer que vam fer quan vam arrivar a Palma va ser anar a berenar, cadascú va anar per lliure durant uns 10 minuts.

Seguidament vam anar a veure un portal on es podia veure la figura del drac de na coca.
Quan la nostra professora ens va acabar d'explicar perque hi habia una escultura petita d'aquell drac damunt un portal, vam seguir el recorregut i vam anar directes cap a la Catedral, no es que esteguessim gaire temps, vam poder visitar la capella d'en Miquel Barceló.

La Seu és un monument més emblemàtic de Mallorca, on la llum esclata dins l'obscuritat a través dels seus vitralls. En definitiva la Catedral de Palma és una obra d'art, que no deixa indiferent qui s'hi acosta a contemplar-la.

En acabar de visitar la Seu, els alumnes de quart de diversificació van tenir que realitza un treball d'anglès que consistia en fer una entrevista.
En acabar de fer les entrevistes ens vam dirigir cap al Palau de l'Almudaina, que actualment serveix de residència oficial dels reis d'Espanya, de museu, i una part és ocupada pel govern militar.

La visita al Palau de l'Almudaina va ser una visita dirigida per una guia.
En acabar de visitar el Palau ja ens vam anar cap a l'estació del tren.

LA AMISTAD I LA DISTANCI

Avui vaig recordar aquells moments en els quals rèiem juntes, en uns altres en els quals ploràvem, i cada dia que passa m'adono de la gran amiga que està al meu costat. Però tinc molt present, aquell dia que et vaig conèixer. Va ser com veure la llum que em guiaria per a sortir endavant, quan vaig creure que gens tenia sentit, tu estaves aquí, en tots costats, en tots els meus moments, fossin alegres o trists. Vam aprendre juntes, que l'amistat no només significa tenir companyia, tenir confiança, tenir a algú que donar-te suport, sinó que aquest afecte és més gran doncs ens hem cridat "germanes". T'agraeixo confiar en mi, però ara la distància ens separa. És dur haver de perdre a un amic. Jo sé que segueixes aquí, doncs puc sentir aquesta alegria en el meu cor quan hi ha moments de depressió, moments en els quals puc sentir-te, imaginar-te i oblidar els meus problemes; no solament en aquests moments difícils et recordo, sinó també en els feliços. En la nova etapa de la meva vida he conegut molts amics, però cap com tu, la distància no podrà apagar aquesta gran amistat, ja que on jo vaig sempre tinc present la teva gran amistat. La distància ens duu a altres rumbs, camins distints, i el temps aliat o enemic, no són factors perquè jo pugui oblidar-te i saps que contes amb mi en l'hora, moment i lloc que em necessitis, amb tu estaré. No et dic adéu, sinó fins aviat, la meva millor amiga.

AQUESTA ENTRADA L'HI DEDICO A UNA DE LES MEVES MILLORS AMIGUES QUE ENCARA QUE ESTIGUI MOLT LLUNY LA SEGUIRÈ RECORDANT!!!!!!!!!!

LA VIDA ES COM TE LA IMAGINES? SI? POT SER...

Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les.

Somia el que vulguis somiar, vés on vulguis anar, sigues el que vulguis ser, perque només tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer.

Tingues la suficient felicitat que et faci dolç, els suficients entrebancs que et facin fort, la suficient tristesa que et faci humà i la suficient esperança que et faci feliç.

Posa't sempre a la pell de les altres persones, si sents que et fa mal, probablement també n'hi farà a n'aquella persona.

La majoria de la gent feliç no necessariament té el millor de cada cosa, ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí.

La felicitat existeix per aquells que ploren, aquells que s'han entrebancat, perquè només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides.

La vida comença amb un somriure, segueix amb un petó i acaba amb una llagrima.
Quan tu vas neixer tothom reia i tu ploraves, vui la teva vida de tal manera que quan tu moris siguis tu el que rius i els altres els que ploren.

Aquelles persones que signifiquen alguna cosa per tu, a aquelles que han tocat la teva vida d'una manera o d'altre, a aquells que et fan somriure quan realment ho necessites, a aquells que et fan veure el cantó brillant de les coses quan estàs deprimit, a aquells a qui vulguis fer sabre el molt que aprecies la seva amistat i el seu amor!